El calentamiento se acelera: “Estamos generando un sistema que no vamos a poder controlar, como con la IA” (L’escalfament s’accelera: «Estem generant un sistema que no podrem controlar, com amb la IA»)
EL PAÍS
NoticiaUn estudi alerta del risc de retroalimentació del canvi climàtic, que ja assoleix nivells rècord en diversos indicadors.
Lo que pareceuna advertència científica sobre l’escalfament global
La pregunta realfins a quin punt podem controlar els sistemes que nosaltres mateixos hem creat, quan aquests superen la nostra capacitat de comprensió i gestió?
- Hans Jonas → la seva "heurística de la por" (El principi responsabilitat, 1979) adverteix que, davant tecnologies amb riscs existencials (com l’IA o el canvi climàtic), l’absència de certesa no justifica la inacció: el deure ètic és evitar el pitjor. Aquí, la retroalimentació climàtica (un procés que s’autoalimenta) encarna el "pitjor" que Jonas temia: un sistema que escapa al control humà.
- Günther Anders → en L’home sense món (1956), parla de la "vergonyosa discrepància" entre el que som capaços de fer (destruir el planeta) i el que som capaços de comprendre. La comparació amb l’IA no és casual: ambdues són creacions humanes que ens superen, i això ens fa "obsolets" davant les nostres pròpies obres.
- Bruno Latour → el filòsof francès argumenta que la modernitat es basa en la il·lusió de dominar la naturalesa (Reensamblar lo social, 2005). El canvi climàtic desmunta aquesta il·lusió: el sistema que hem generat no és un instrument, sinó un actor amb agència pròpia (els cicles de retroalimentació actuen com a subjectes no humans).
POR QUÈ NO PARLEM DEKant i l’imperatiu categòric — la qüestió no és "què hem de fer?" (èutica deontològica), sinó què passa quan el que hem fet ja no ens obeeix.
En síntesisEl canvi climàtic i l’IA comparteixen una mateixa paradoxa: hem creat sistemes que ara ens desafien com a forces autònomes. Jonas ens recorda que el risc existencial exigeix precaució extrema; Anders, que la nostra ignorància és proporcional al nostre poder; i Latour, que la naturalesa —i les nostres creacions— ja no són objectes passius, sinó actors que ens obliguen a repensar la nostra posició al món. La pregunta final no és tècnica, sinó metafísica: ¿com viure en un món on les nostres obres ens sobrepassen?
La escuela Pare Manyanet de Barcelona demanda por vulneración del honor a los padres de dos alumnos que se suicidaron (L’escola Pare Manyanet de Barcelona demanda per vulneració de l’honor als pares de dos alumnes que es van suïcidar)
EL PAÍS / La Vanguardia
NoticiaLa congregació demana 70.000 euros a les famílies i a l’associació Trencats per presumpta vulneració del seu honor després dels suïcidis.
Lo que pareceun conflicte legal entre una escola i unes famílies
La pregunta realpot una institució reclamar "honor" quan el seu silenci o acció (o inacció) ha contribuït a una tragèdia humana?
- Emmanuel Levinas → la seva ètica de l’altre (Totalitat i Infinit, 1961) posaria el focus en la responsabilitat irrenunciable davant el sofriment ajen. Aquí, la demanda de l’escola inverteix la càrrega ètica: en lloc d’assumir la pròpia responsabilitat (o almenys el dol), es protegeix legalment. Levinas diria que això és una traïció a la relació humana bàsica: la proximitat amb el dolor de l’altre.
- Hannah Arendt → en La condició humana (1958), distingeix entre l’esfera pública (on actuem) i la privada (on sofrim). La demanda de l’escola intenta privatitzar el dolor: convertir una qüestió ètica i col·lectiva (els suïcidis) en un assumpte legal privat. Arendt advertiria que això debilita l’espai públic on hauria de debatre’s el que va fallar.
- Michel Foucault → el poder no només reprimeix, sinó que produeix discurs (Les mots et les choses, 1966). Aquí, la demanda és un acte de poder: l’escola utilitza el sistema judicial per redefinir la narrativa (de "víctimes" a "denunciants"), silenciant així les veus de les famílies. El "honor" esdevé una eina de control.
POR QUÈ NO PARLEM DENietzsche i la moral de senyors/esclaus — el conflicte no és sobre "forts vs febles", sinó sobre qui té dret a parlar i qui és reduït al silenci.
En síntesisLa demanda de l’escola Pare Manyanet revela una tensió ètica profunda: quan una institució prioritza el seu "honor" sobre el dolor de les famílies, no només nega la seva possible responsabilitat, sinó que perverteix l’ordre de les prioritats humanes. Levinas ens recorda que el rostre de l’altre —en aquest cas, el dels pares en dol— exigeix una resposta, no una demanda. Arendt ens adverteix que privatitzar el sofriment és un atac a la mateixa idea de comunitat. I Foucault ens mostra com el poder es serveix del dret per silenciar el que molesta. La pregunta que queda és: ¿quan una institució perd el dret a reclamar honor?
El Tribunal de Estrasburgo aclara que no ha avalado la “personalidad jurídica ecológica” del Mar Menor (El Tribunal d’Estrasburg aclareix que no ha avalat la «personalitat jurídica ecològica» del Mar Menor)
EL PAÍS
NoticiaEl TEDH especifica que el Mar Menor no pot considerar-se víctima sota el Conveni Europeu de Drets Humans.
Lo que pareceuna aclaració legal sobre els drets del Mar Menor
La pregunta realpot la naturalesa tenir drets? I si no en té, qui la defensa quan els humans la destrueixen?
- Christopher Stone → en el seu article seminal Should Trees Have Standing? (1972), argumenta que els objectes naturals haurien de tenir drets legals per ser representats en judici. El cas del Mar Menor és un exemple perfecte: sense personalitat jurídica, qui defensa els seus interessos? Stone diria que el TEDH reprodueix el mateix problema que critica: la naturalesa només existeix com a objecte de dret humà, no com a subjecte.
- Immanuel Kant → en la Fundamentació de la metafísica dels costums (1785), estableix que els éssers racionals (els humans) són fins en si mateixos, mentre que la naturalesa és un mitjà. Però el Mar Menor no és un mitjà per a res: és un ecosistema amb valor intrínsec. El TEDH, en negar-li personalitat, reafirma la visió kantiana clàssica, però xoca amb la realitat ecològica actual.
- Bruno Latour → en Reensamblar lo social, proposa que hem d’ampliar la noció d’actor per incloure no humans (animals, rius, boscos). El Mar Menor no és un "objecte" passiu, sinó un actor que respon, resisteix i fins i tot "demana" protecció (a través de les mobilitzacions ciutadanes). El TEDH, en negar-li personalitat, ignora aquesta agència.
POR QUÈ NO PARLEM DEJohn Locke i els drets de propietat — la qüestió no és "qui és el propietari del Mar Menor?", sinó si el Mar Menor pot ser subjecte de dret en absolut.
En síntesisEl debat sobre la personalitat jurídica del Mar Menor posen sobre la taula una qüestió radical: ¿com protegim allò que no és humà en un sistema legal dissenyat per humans? Stone ens proposa atorgar-li drets; Kant ens recorda que el nostre marc ètic tradicional no ho preveu; i Latour ens desafia a repensar qui —o què— compte com a actor en la nostra societat. El TEDH, en dir "no", no només respon a una qüestió legal, sinó que revela els límits de la nostra imaginació política i ètica.
La ofensiva matemática de la IA lleva la ciencia a un territorio inexplorado (L’ofensiva matemàtica de la IA porta la ciència a un territori inexplorat)
La Vanguardia
NoticiaCientífics alerten que la investigació impulsada per IA podria deixar de ser comprensible per als humans.
Lo que pareceun avenç tecnològic en matemàtiques
La pregunta realfins a quin punt podem confiar en un coneixement que no entenem, però que funcioni?
- Martin Heidegger → en La pregunta pel que és (1955-56), adverteix que la tècnica moderna ens desafia a pensar. Aquí, la IA genera matemàtiques que superen la nostra comprensió: ¿estem davant d’una nova forma de desocultament (alètheia) on la veritat ja no és accessible a la raó humana? Heidegger diria que això no és un triomf, sinó una pèrdua de l’essència del pensar.
- Edmund Husserl → en La crisi de les ciències europees (1936), critica que la ciència moderna s’ha convertit en una tècnica sense sentit. Si la IA produeix matemàtiques incomprensibles, ¿no estem repetint el mateix error? Husserl exigiria que el coneixement fos intel·ligible, no només útil.
- Jean-François Lyotard → en La condició postmoderna (1979), parla de la deslegitimació dels grans relats. La ciència, tradicionalment un "gran relat" de progresso, ara es veu desafiada per una IA que genera coneixement sense narrativa. Lyotard veuria aquí una confirmació: la ciència ja no és un projecte unificat, sinó un joc de llenguatges on la IA afegeix una nova regla.
POR QUÈ NO PARLEM DETuring i el test d’intel·ligència — la qüestió no és si la IA "pensa", sinó si podem acceptar un coneixement que no entenem.
En síntesisLa IA no només accelera la ciència, sinó que la porta a un territori on la comprensió humana ja no és necessària. Heidegger ens adverteix que això podria ser una pèrdua més que un avenç; Husserl, que el coneixement sense sentit és buit; i Lyotard, que estem entrant en una nova era on la ciència ja no té un relat únic. La pregunta final és incòmoda: ¿estem disposats a acceptar respostes que no entenem, només perquè funcionen?